Sopar melancòlic

Quina gran nit la de divendres!!

Vaig anar a sopar amb els ex-companys de EGB... sí, sí, de bàsica!! Ens coneixem des que teníem tres anys, i després de molts anys de desconnexió (ja se sap, l'institut, els primers anys d'Universitats, etc...) ens hem anat retrobant.

La primera vegada fa uns vuit anys. Vam ser força gent, però va ser una mica estranya. La darrera va ser fa un parell d'anys, i va ser molt més còmode per a tots. Sembla que no però l'edat influeix bastant. El fet que la majoria ja estiguem establerts, amb feina i parella, fa que aquestes trobades siguin un racó de melancolia, de recordar què fèiem, i de preguntar per aquells que no han vingut.

El sopar de divendres va estar molt bé. Vam quedar davant de l'escola, i vam anar a sopar a un restaurant italià, i vam acabar de copes al Try Line, un clàssic de la zona.

La majoria encara vivim al barri, i de tant en tant ens saludem pel carrer. La resta, majoritàriament han marxat de Barcelona, o per motius professionals, o per preferència, o pel preu de l'habitatge... què us haig d'explicar! Però és molt curiós que els que ens hem quedat a Barcelona no hàgim marxat gaire lluny del barri de la nostra infància... els que han marxat més lluny han anat al Poble Sec o Sant Antoni. Només un parell viuen a Gràcia o Sant Martí. Són les excepcions que confirmen la regla.

Ah, i les criatures són l'altre gran tema! Es nota que hem entrat a la trentena!! Un parell de companyes en tenen que ja caminen, i com a mínim n'hi ha tres en camí... sembla que d'aquí a un parell d'anys haurem de quedar en horari infantil, perquè entre les criatures petites i les que hi haurà encarregades...

Espero que les famílies consolidades ens ajudin a seguir retrobant-nos i no ens distanciïn. Perquè fa il·lusió veure que la gent amb qui has crescut avança i millora, i que encara hi queda molt de com érem de petits.

Què hem de fer?

Per fi m'han convençut de fer un bloc!! a mi, que no m'agrada gens escriure.... però bé, són les noves eines, i com que internet permet tanta llibertat, faré allò que ja havia provat diverses vegades en paper.. un diari de pensaments, troballes, emocions i sobretot opinions. Sí, perquè tot i que aquells que em coneixen saben que sóc una cagadubtes, de tant en tant la meva veu interior em deixa expressar alguna opinió. I amb una mica sort, tindran coherència i seran meditades!!

Us convido a seguir les meves aventures a la xarxa, que tot just començen i esperem que no s'acabin abans que faci 90 anys.

Molts petonets,
Txell